IMPOSSIBLE IS NOTHING

Ostres Miquel, ahir vaig llegir el teu post del Facebook Vs Blogs i em vaig sentir del tot identificat.

Es curiós tot aquest moviment que tomba per internet, cada dia surten coses noves i sembla que per estar al dia o en contacte amb tothom hi has d'estar posat. Si seguim així, arribarem a un punt on totes les hores de lleure estaran únicament dedicades a actualitzar el blog, el facebook, el fotolog, comunicar-se via messenger o skype, mirar els correus electrònics i la resta de blogs... impossible is nothing, ja ho sé, però qui no ha arribat al punt, d'aprofitar un moment de relax a la feina i s'ha posat a mirar alguna d'aquestes coses?

Que puc dir-hi jo? Si he ajuntat estudis, feina i hobbies dins d'aquest sector.....

A mi m'agrada escriure, a nivell usuari com diriem en el món de la informàtica, i vaig començar fa relativament poc temps, una mica animat per les corrents socials d'aquell moment. Comença essent un món desconegut que tens ganes de descobrir, per veure quines possibilitats té, però acaba servint-te d'autoconeixença personal quan a vegades t'en adones que ets més reservat del que sembles quan escrius un post on hi vols posar coses que penses i no comentes sovint, o com t'agrada sentir que algun conegut et diu que ha llegit el teu blog i li ha fet molta gràcia, o simplement quan t'explaies amb alguna bufonada, típica i en el meu cas sovint, absurda fora d'hores. L'únic que em desquadra, és quan un "conegut" amb el qual no hi has tingut masses converses, et comenta afablement que a llegit el teu blog, en aquest moment t'enretires una mica com s'hi haguessin envaït la teva intimitat i només surt de la teva boca... com? quan? on?... i la millor... quan preguntes mig arronsat, que tal?...

Normalment sóc una persona molt extrovertida, però veus com professionals com el Xavi, la Gemma i tu mateix entre d'altres escriuen un post, quan el llegeixes penses, caram com en saben aquesta gent, i sense cap mena de raó et crees un "greuge comparatiu", que en el meu cas em provoca una timidesa alhora d'escriure el següent post que el meu caràcter desconeixia.

Tot i això, acabes aprenent amb el temps, que allò que es va crear com al teu propi diari personal a internet, és simplement el que el seu nom indica, un bloc de notes on poder deixar-hi les teves idees, pensaments, reflexions, comunicar-te i compartir experiències amb d'altres usuaris, buscant la seva i la teva participació, descobrint com ho poden fer de bé altres amics com la Sonia i l'Albert o simplement disfrutar de la possibilitat de llegir escrits vostres quan normalment no ho podria fer o animar al "primo" que s'hi posi més sovint, que és una ment irònicament retorçada desaprofitada.

Així que sapigueu que agraeixo profundament cada vegada que m'escriviu un comentari al blog, perquè sé que encara esteu allí, tot i que a la inversa a vegades em costi i a qui us hagi agradat perdre el temps a llegir aquest post fins al final.

Només una última reflexió... quan us pregunten si teniu blog, que contesteu? i si no us ho pregunten, els hi dieu?

.....ja ho he tornat a fer..... Fins aviat... espero.